Empatia vegetal.

Quan era adolescent sempre caminava mirant al terra, tenia la absurda por de creuar-me amb les mirades dels altres. Així vaig acabar per conèixer totes les rajoles de la ciutat, els claveguerams, els carrers amb asfalt o amb llambordes… tot i que de tant en quan trobava alguna moneda, aquella era una visió grisa i avorrida, sovint bruta i trista,… el cas es que m’intimidaven els creuaments amb desconeguts. Vaig decidir mirar a les façanes de les cases, complint la meva coartada d’igual manera i descobrint un nou món, amb molta més perspectiva, varietat i bellesa. Des d’aleshores i un cop superada la meva fòbia a les justes contra els vianants, segueixo caminant amb els ulls en l’aire, descobrint metres i metres, a vegades massa desconeguts, de la nostra ciutat. Ara, amb els anys, descobert el fascinant món de les plantes, em fixo molt en els balcons, en els il·luminats pel sol i en els ombrívols, des dels que tenen plantes abundants  fins als que no alberguen  cap indici de vida vegetal. Trobo balcons superpoblats i no puc evitar sentir una dolça empatia per qui sigui que no conec  i que hi habita enmig d’aquell jardí suspès, me n’adono del servei que se m’està oferint de manera anònima i totalment altruista i sento que tinc necessitat d’agrair-ho però que per respecte a la intimitat aliena no m’ho permeto. És potser una antiga barrera més que destruir per tal de construir de nou una estructura més sòlida i més adient a les nostres necessitats del moment.

D’aquesta manera vaig conèixer a Pere Casbas, un jardiner en potencia, generosament il·luminat pel sol però sense afany  de latifundista. La seva façana és en un petit i desconegut carrer del Raval pel qual jo passava per primera vegada. A simple vista, el seu balcó em va fascinar per la frondositat, la invasió o conquesta tant qualitativa com quantitativa de l’espai exterior.

Em vaig quedar mirant el petit balcó. Vaig pensar que al igual que jo, tota la façana, gris i envellida, agraïa l’esclat de color que amb l’ajuda de la primavera aquell metre i mig estava oferint a l’edifici. De nou es va apoderar de mi la sensació d’estar en deute amb l’artífex d’aquell present i la necessitat de mostrar agraïment, i de nou em va trair la por a la violació del temps i de la intimitat aliena. Quan ja havia decidit seguir pel meu camí, va aparèixer en Pere al seu balcó decidit a inspeccionar el desenvolupament de les seves plantes. Orgullós i conscient de la seva preuada tinença, em va trobar escorçat a pocs metres del seu tresor vegetal  i amb un gest simpàtic em va aixecar la mà en senyal de pau i concòrdia, doncs com més tard vaig saber, estava acostumat a que la gent parés davant del seu balcó, potser per preguntar-se quines plantes plantarien o els hi agradaria plantar al seu balcó, potser per simple desviament involuntari dels ulls, atrets com insectes al parany que la llum disfressada de colors  ens posa. Mogut pel mateix impuls que un dia passat em va fer aixecar el cap i topar-me amb la mirada curiosa dels desconeguts, vaig aixecar igualment la mà i vaig elogiar a peu de carrer la millora paisatgística que ens oferia als barcelonins, vam creuar quatre paraules més, i finalment em va convidar a pujar-hi per poder intercanviar opinions entre amants de la jardineria.

Mentre esperava davant d’ una porta de fusta, un soroll de cadenes em va sorprendre, més sorprès vaig quedar quan cessat el soroll, la porta s’obrí per art de màgia, la màgia mecànica d’una cadena conduïda des de la porta fins al replà i passant verticalment una a una, per totes les portes de l’edifici. Seguint el recorregut de la cadena vaig endinsar-me en un edifici fosc, amb escales estretes i  esglaons alts, enfonsats per la trepitjada centenària dels avis dels avis,  i que tan acostumats ens té aquest barri controvertit i valuós. 

En Pere Casbas vivia en un pis massa petit per dedicar-hi un metre quadrat a tenir plantes, en canvi allà hi havia desenes,  una superfície aprofitada al màxim, hi eren  a terra, penjades a les parets laterals i per la barana,  aeònis, geranis, lliris, falgueres.........., un espectacle lumínic i sensorial perfecte. De seguida vaig pensar que en aquell petit balcó les plantes eren felices i feien feliç al seu jardiner com agraïment per la seva atenció i dedicació.

 Jo i en Pere vam tenir una conversació interessant sobre el nostre petit plaer a vegades paternalista , sobre la emoció de veure germinar, créixer i florir una planta. Vam parlar dels altres balcons de l’edifici, desèrtics balcons que la façana reclama repoblar de vida i colors pel seu propi bé i pel dels seus veïns.  La conversa va donar els seus fruits, havia trobat algú amb qui coincidia en molts aspectes, em va fer sentir especialment  reconfortat quan em va parlar de la necessitat i facilitat d’omplir els balcons de plantes i flors, convertint el paisatge urbà, donant-li colors i olors més agradables; creant, vaig afegir, un bé comú entre els ciutadans de millora social i ambiental; millorant, va afegir ell tocant de peus a terra, la nostra façana i creant exemple seria un punt de partida possible, doncs, en aquell pis, hi havia un propietari que tallava el bacallà, amb qui el Pere ja havia parlat i proposat de gestionar els balcons per tal de complir amb l’objectiu pactat. Vaig recolzar aquella proposta i vaig oferir-me a fer el que calgués per que es dugués a terme.

 Al meu edifici tots som arrendataris d’un mateix propietari, bé i deu haver una fórmula de convèncer-lo perquè exerceixi  el  seu poder unitari necessari per vegetar tota la façana.  Seria fantàstic també habilitar el terrats, antigament, llocs per estendre la roba, col·locar-hi horts encapsats en gran varietat d’escapçaments, tants com el potent imaginari humà pugui imaginar, creant llocs de trobada veïnal i a la vegada, llocs productius.

Pd; Aquesta trobada amb el Pere em va donar la força necessària per posar en comú aquests pensaments i creences, no se fins a quin punt utòpics/ques. Uns dies després llegint el pròleg de “El huerto urbano. Manual de cultivo ecològico en balcones y terrazas” de Josep Mª Vallès, vaig trobar escrit per Bigas Luna el que ell diu, és un poema xinès ;

“Si quieres ser feliz un hora....emborráchate.

 Si quieres ser feliz un día....mata a un cerdo.

 Si quieres ser feliz una semana....haz un hermoso viage.

 Si quieres ser feliz un año....cásate.

 Si quieres ser feliz toda la vida....cultiva un huerto.“

Molts balcons i poques plantes

Barcelona és una ciutat que atrau milions de turistes d’arreu del món, és una ciutat que meravella al descobridor i que omple d’orgull al qui la sent pròpia. A dia d’avui ja no cal dir que Barcelona és una ciutat preciosa, amb els seus carrers medievals, les façanes modernistes, el mar i el seu aire portuari. Tot són restes que els nostres avantpassats ens deixaren en preuada herència i que a nosaltres se’ns encomana el seu manteniment i promoció. La reconstrucció de la sagrada família, la remodelació de l’antic barri xino, els edificis moderns i també emblemàtics, que s’han fet i es fan un espai en el paisatge barceloní, son grans infraestructures que renoven la ciutat, però també obres que generen en el ciutadà emocions controvertides, provocant sovint la desvinculació i desencant d’aquells que van conèixer una altra ciutat i que se senten oblidats en els nous projectes.

El que li cal al ciutadà barceloní és recuperar el protagonisme, participar de la reconstrucció urbanística, la possibilitat d’afegir el seu gra de sorra en una direcció comú a la dels seus conciutadans, fent així, una obra representativa i embellidora de la ciutat, que sigui del bé públic i privat, que millori el paisatge global de la ciutat i el paisatge particular de cada habitatge.  

Aquest espai que em proposo a inaugurar tracta de bellesa, respecte, salut, medi ambient i ecologia, il·lusió i millora de l’autoestima, es proposa generar coneixement i compartir-lo amb els altres, generar un bé comú que ens farà una mica més feliços a tots plegats. És l’oportunitat de col·laborar amb les entitats públiques per millorar, encara més la nostra ciutat.

AVANTATGES DE TENIR PLANTES

Ningú pot dubtar dels beneficis que ens ofereixen les plantes, aquesta fantàstica harmonia que, en ser compartida, porta conseqüències positives per a la nostra qualitat de vida. Normalment relacionades amb l’estètica i la decoració, les plantes i les seves flors, aporten multitud de beneficis a la nostra salut, com la millora del nostre estat anímic i l’estímul d’una vida més confortable de forma simple i 100% natural. Aquests éssers es converteixen en els nostres aliats, millorant la qualitat de l’aire i reduint els sorolls, dos característiques molt comuns i molestes a la nostra ciutat.

Vist així sembla mentida que encara hi hagin multitud de balcons de la nostra ciutat sense plantes. Les explicacions poden ser varies, una pot ser la indiferència vers a la seva bellesa o falta de sensibilitat totalment legítima i comprensible, una altra la falta de temps i de dedicació, doncs un mínim s’exigeix, i la última  més comú és provocada per l’escepticisme vers a la supervivència i possibilitat d’èxit de la plantació. Doncs bé, sobre el primer cas no podem incidir de manera directa i immediata, sobre el segon i el tercer estem compromesos a omplir aquest buit de temps dels molt ocupats i a combatre la por dels escèptics, conscienciant i fent veure que tenir plantes és fàcil, agraït, sa i necessari per construir una nova ciutat més agradable i sostenible.